Des d’aleshores, les necessitats en l’àmbit sanitari i social han anat evolucionant en el nostre país i en el nostre entorn a causa de l’envelliment de la població, la immigració, les noves tecnologies i l’encaix dels professionals. En un estat capdavanter en molts àmbits com és Alemanya s’estan impulsant mesures estructurals imprescindibles per garantir la continuïtat del sistema i dels seus atributs: polítiques fiscals en el marc de les competències; aportacions dels usuaris, vigents i futures; la prestació dels serveis i la seva gestió: els recursos estructurals, físics i humans necessaris; la descentralització desitjada; la titularitat jurídica i l’autonomia de gestió, etc.

A casa nostra, des de fa uns anys, la majoria d’agents que actuem en l’àmbit sanitari i social (professionals, Administració i gestors), elaborem anàlisis i propostes com el nomenat Informe Vilardell. Els polítics, amb independència de la seva filiació, hi coincideixen. Només cal llegir entre línies els seus programes. De forma unànime, tots estem d’acord en què la perdurabilitat del sistema és el repte. Compartim una preocupació i un diagnòstic però no una solució. A La Unió , considerem que és imprescindible i no es pot ajornar més un pacte polític definitiu per la sostenibilitat; per tant, és essencial un exercici de responsabilitat i coratge polític en benefici dels ciutadans.

A la vista de les eleccions 2006, a l’atenció sanitària calia afegir el desafiament de l’atenció a la dependència i el seu desenvolupament legislatiu un cop aprovada recentment la Llei al parlament estatal. Crèiem necessari doncs treballar per tal que el nostre sistema continuï sent ben valorat per la ciutadania, fent sempre dels ciutadans el centre del sistema, però també per no perdre els seus fonaments i no posar en perill el seu futur.

Especial eleccions 2006