Newsletter

Sebastià Santaeugènia, director del Programa de Prevenció i Atenció a la Cronicitat del Departament de Salut i membre del Comitè operatiu del Programa Interdepartamental d'Atenció i Interacció Social i Sanitària de la Generalitat, va impartir una conferència en la que va fer un repàs de l'evolució del model sociosanitari existent a Catalunya. En referència a aquest model, Santaeugènia va valorar que “té una vigència de 25 anys i ja no pot aportar més informació perquè els sistemes de pagament i les formes d'atenció, entre d'altres aspectes, han canviat”.
 

En el seu parlament, Santaeugènia va explicar que l'atenció sociosanitària té quatre línies estratègiques: atenció a la gent gran, atenció pal·liativa, atenció a la malaltia d'Alzheimer i altres demències i malalties neurològiques que cursen amb discapacitat. Igualment, el model hauria de donar resposta a cinc paradigmes: com agregar salut als anys, obtenir un envelliment saludable, com promoure i atendre la salut a la vellesa, com orientar el sistema de salut a les persones grans i com desenvolupar sistemes de cures de llarga durada. Precisament, aquests darrers van merèixer una especial atenció.

Santaeugènia va explicar que es necessita un canvi sistèmic, ja que els sistemes de salut estan més orientats a curar malalties agudes que a gestionar i reduir al mínim les conseqüències dels estats crònics prevalents en la vellesa. També va afegir que no estan adequadament integrats amb els sistemes d'atenció de llarga durada i que s'acostuma a utilitzar els costosos serveis d'atenció de casos aguts per atendre quadres crònics.

En aquest sentit, l'especialista va considerar que “el perfil del pacient de convalescència ha canviat. Avui, no hi ha gent que ocupi llits innecessàriament i la llarga durada va de persones, no de serveis; per la qual cosa s'ha de valorar si la vessant predominant dels pacients que són ingressats per temps és la sanitària o la social”.

Finalment, va parlar dels actuals reptes que té el model sociosanitari de Catalunya i va especificar que són el sistema transicional de les persones de l'àmbit hospitalari al sociosanitari, l'atenció de les persones grans als serveis d'urgències i l'adequació dels professionals, la majoria dels quals, avui, no són especialistes en l'atenció a la persona.

Al document adjunt, es pot veure la presentació i, a continuació, el vídeo amb la conferència.

El gerent del Parc Sanitari Pere Virgili i membre del Consell de Sector d'Atenció Sociosanitària de La Unió, Arturo Míguez, va ser l'encarregat de moderar la taula rodona dedicada als ‘Reptes de funcionament de la xarxa assistencial: Atenció Primària, Hospitals i Sociosanitari'. En ella, van participar el director del centre d'Atenció Primària Vallcarca-Sant Gervasi, Lluís Gràcia; la directora de l'Àrea d'Atenció Primària i Atenció a la Comunitat de l'ICS, Rosa Morral; la directora clínica d'Urgències de l'Hospital Vall d'Hebron, Assumpta Ricart, i la directora del Servei d'Urgències de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, Mireia Puig. 

Lluís Gràcia va donar el punt de vista de l'Atenció Primària en el sector sociosanitari explicant els ‘Reptes de funcionament de la xarxa assistencial'. En aquest sentit, va explicar que “la relació entre ambdós àmbits encara no és prou fluida” i va donar a conèixer què necessita l'AP del sociosanitari: accessibilitat per a l'ingrés directe des de la comunitat, afavorir estratègies per al coneixement dels professionals, confiança en les competències mútues i proximitat a l'APS per fer una correcta transició de sortida cap a la comunitat.
 

Com a responsable de l'Àrea d'Atenció Primària de l'ICS, Rosa Morral va aportar una visió més estratègica de l'AP. Inicialment, va fer un repàs de les xifres d'actuació de l'AP i de la tipologia de pacients que arriben als centres d'aquest àmbit per, després, reclamar una major autonomia dels professionals i una necessitat de millora dels processos compartits i consensuats entre tots els agents implicats en l'atenció a la persona (AP, hospitals, serveis d'urgències i serveis sociosanitaris).

Assumpta Ricart i Mireia Puig, per la seva banda, van representar l'àmbit dels centres hospitalaris des del servei d'urgències. La primera va opinar que “s'ha de donar un major valor social a les urgències” i que és molt important “poder identificar, en el moment de l'ingrés, si un pacient haurà de ser tractat des de l'àmbit sanitari o social després del seu pas per aquest servei”. En aquest sentit, va assegurar que l'objectiu és que la persona estigui el menys temps possible a urgències, per la qual cosa es fa imprescindible una bona estratègia de segmentació. En cas contrari, es produeix una concentració dels recursos en l'atenció als pacients crònics amb major risc d'hospitalització, en perjudici de la promoció de la salut i l'autonomia.

Mireia Puig, en la seva exposició, va donar especial importància a l'atenció dels pacients que presenten multimorbiditat i fragilitat. Sobre ells, va afirmar que l'atenció clàssica a urgències comporta riscos per a aquests pacients i, també, per al sistema sanitari. Així mateix, va apuntar que, per tant, l'adaptació del servei és imprescindible per poder donar una atenció de qualitat i eficient. Per fer-ho possible, considera que s'ha de produir una alta resolució a urgències, que generi la possibilitat que molts pacients completin l'assistència en entorns especialitzats fora de l'Hospital i que l'atenció als pacients més vulnerables tingui un procés específic. Finalment, Puig va coincidir amb Assumpta Ricart en el fet que cal “fer una avaluació correcta del pacient per definir de quin tipus és i triar el destí més adequat i, per això, és necessari disposar d'un bon treball en xarxa”.
 

En les presentacions adjuntes, es pot ampliar la informació de cadascuna de les intervencions.

A la segona taula rodona es va debatre sobre el ‘Treball en xarxa: una utopia?', la qual va comptar amb la participació de Josep Ganduxé, director general de Centres Blauclínic; Lydia Padró, cap de la Divisió d'Innovació i Cartera de Serveis Sanitaris; Mónica Ribas, subdirectora general d'Atenció i Promoció de l'Autonomia Personal de la Direcció General de Protecció Social del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, i Ricard Fernández, gerent de l'Àrea de Drets Socials de l'Ajuntament de Barcelona, a més, de Sebastià Gallardo, director mèdic del Centre Albada de la Corporació Sanitària Parc Taulí i membre del Consell de Sector d'Atenció Sociosanitària de La Unió, com a moderador.

Josep Ganduxé va ser el primer en intervenir i ho va fer presentant un històric de diversos documents oficials que va servir per fer un seguiment de l'evolució del sector social. L'històric va permetre veure com, des del 2005 -any en el que es va presentar el primer pla director sociosanitari- fins l'actualitat, no hi ha grans diferències, per la qual cosa va demanar que “la teoria es posi en pràctica perquè la primera no ha canviat gaire i, en canvi, el sector sí ha evolucionat". "Ens podem equivocar, però s'ha d'activar una possible solució pel sector”, va afegir.
 

Per la seva part, Lydia Padró va assegurar que “treballar en xarxa no és una utopia perquè ja s'està fent, tot i que és cert que queda molt per millorar”. Així mateix, va parlar sobre els canvis que ha experimentat el sector en els darrers anys i que han fet que, avui, hi hagi 300 pacients ingressats a aguts que no hi haurien d'estar i que les residències atenguin persones amb un elevat grau de complexitat. Igualment, va explicar que resulta un sector poc atractiu per als professionals perquè presenta poca tecnificació, hi ha manca de línies d'atenció (consultes externes, hospitals de dia, etc.), té unes estructures antigues i no s'aposta per la formació continuada. Com a factors que considera necessaris aplicar per millorar, va designar la coordinació, la innovació i l'adaptació de l'Administració.
 

A continuació, Mónica Ribas va fer referència a l'atenció de llarga estada, que depèn de l'àmbit social. Va explicar que la transició de les persones de l'àmbit sanitari al social resulta complicada perquè depenen de dos organismes diferents amb dos sistemes de funcionament diferents. Segons va dir, per aconseguir ser eficients i procurar el benestar de les persones cal canviar la situació adequant les normatives. Igualment, va situar el copagament com un altre dels inconvenients del sector, ja què “resulta difícil fer entendre a un pacient que passa de la convalescència a una estada de llarga durada que ha d'abonar el copagament quan no es mou de centre ni de llit”. Com a possible alternativa a aquest fet va proposar l'establiment d'una taxa. Tampoc es va mostrar a favor que a un pacient de llarga estada se li retiri l'ajut de cuidador no professional quan ingressa perquè, moltes vegades, no se li proporciona una atenció de 24 hores i el cuidador ha de continuar la seva tasca durant una part del dia.
 

Finalment, Ricard Fernández va argumentar que l'increment de la dependència de la gent gran es deu al deteriorament de la salut, la pobresa i la soledat. També va considerar que la inversió en atenció domiciliària és necessària per combatre aquests problemes, tenint en compte que als centres no hi ha plaça per tothom, ni suficient personal qualificat, ja que es tracta d'un sector on es paguen sous baixos i, per tant, resulta poc atractiu per als professionals. Així, va demanar que les institucions dignifiquin els serveis sociosanitaris equiparant les condicions laborals i els pressupostos d'inversió.
 

A les presentacions adjuntes, es poden conèixer els detalls de les ponències.