Blog

Blog
21/09/2020
Mercè Boada, Neuròloga, co-fundadora i directora mèdica de Fundació ACE
Dia Mundial de l'Alzheimer

Ara que hem deixat de posar-li terminis a la COVID i que sabem que portarem mascareta per molt de temps voldria posar en valor el nostre sistema sanitari tantes vegades menystingut i que ha estat i encara és extremadament resilient.

Ho faig en el Dia Mundial de l'Alzheimer amb la certesa que tenim molt a millorar encara com, per exemple, posar a primer pla aquest col·lectiu tan vulnerable que són les persones amb demència i les seves famílies. Però també conscient que hi ha pocs sistemes que resisteixin i facin una remuntada tan ràpida després d'una crisi com la que hem viscuda i encara, malauradament, vivim.

Em permetran parlar del cas que conec, del cas de Barcelona Alzheimer Treatment and Reseach Centre de Fundació ACE, Unitat de Diagnòstic i de  Recerca, Hospital de Dia i Centre de Dia. Després de la sacsejada inicial amb què vam haver de tancar tot seguint les instruccions de les autoritats sanitàries, ens vam reconvertir en un termini de 3 setmanes en un centre d'assistència telemàtica.

Vam aprendre a contrarellotge, vam adaptar la infraestructura per no aturar el sistema. Neuròlegs, neuropsicòlegs, treballadors socials, recepció i administració van continuar la seva tasca oferint el diagnòstic i seguiment més acurat.  L'equip d'Atenció Diürna es va bolcar en el suport telefònic a les famílies i usuaris per minimitzar l'impacte del confinament en les persones amb demència i les seves famílies.

Amb aquestes línies vull destacar que un canvi així no és possible si no és per la tasca incansable que s'ha fet des de fa molts anys en el sector posant el focus en el pacient, posant al seu servei coneixement i expertesa. La COVID ha fet palès fins a on som capaços de transformar-nos per salvaguardar la salut i el benestar de les persones.

I si he de demanar un desig és que aquesta crisi consolidi i aposti sense por per una més sòlida i continuada inversió publicoprivada en salut i en els professionals que són el fonament d'aquest sistema.

Crec sincerament que davant d'una nova andanada estarem més preparats, menys sols i amb recursos suficients per fer front al virus que toqui.

17/09/2020
Joan Maria Ferrer, Director de qualitat, docència i recerca de la Fundació Sanitària de Mollet

L'Organització Mundial de la Salut ens proposa avui per segon any celebrar el Dia Mundial de la Seguretat del Pacient. Marcat indubtablement per la realitat tossuda de la pandèmia, posa enguany l'accent en un aspecte nuclear: la seguretat dels professionals sanitaris.

Coincidint amb l'efemèride, la International Hospital Federation (IHF) i la International Society for Quality in Health Care (ISQua) acaben de publicar conjuntament  l'informe “Health Services Patient Safety: A Priority with Multiple Dimensions” que presenta i analitza els resultats d'una consulta global sobre seguretat dels pacients, que van respondre més d'un centenar d'experts de 39 països, amb l'objectiu d'identificar les principals febleses percebudes en la seguretat dels pacients de les nostres institucions sanitàries.

Vaig tenir el privilegi de participar en aquest estudi, convidat per La Unió, com a full membership de la IHF. El fet d'administrar el qüestionari amb preguntes obertes el passat mes de febrer i, en una segona volta, el juliol després de la primera gran onada pandèmica, ha fet reflexionar els autors sobre com la COVID-19 ha modificat la nostra percepció d'on són avui i les prioritats que hem d'adreçar en aquest esforç col·lectiu i diari amb l'objectiu de vetllar per la seguretat de les persones en els entorns de risc en què desenvolupem la nostra activitat assistencial.

Entre les aportacions realitzades que l'informe recull, vull destacar-ne cinc grans eixos o dimensions, que la situació epidemiològica ha posat en primer pla, amb la mirada enfocada en la seguretat dels professionals:

  • 1) El reconeixement de la preocupació dels professionals per la seva salut i per la de les seves famílies davant de la situació epidèmica, que ha de ser acollida, escoltada i acompanyada des de les organitzacions amb serveis de salut laboral amatents a vetllar en tot moment per la salut física i psicològica dels professionals i de les seves condicions de treball i actuant per prevenir la síndrome de desgast professional.
  • 2) La responsabilitat institucional de proporcionar els recursos necessaris, i en especial, els equips de protecció individuals per a realitzar amb seguretat la tasca assistencial, i promoure les bones pràctiques, donant exemple del seu ús adequat.
  • 3) La importància del seguiment de protocols basats en l'evidència, com a garantia de bona pràctica, de reducció de la variabilitat, d'aprenentatge a partir de l'experiència i d'atorgar recolzament institucional al professional en la seva pràctica, amb el repte d'una àgil comunicació, difusió i educació. Dos elements són significats en l'informe:
    • l'educació en i l'adopció de protocols de prevenció i control de la infecció (com la higiene de mans, ús adequat dels equips de protecció en cada situació,...)
    • l'actualització dels plans de preparació davant d'emergències a nivell comunitari
  • 4) La reflexió ètica davant l'escenari excepcional d'escassetat de recursos i la necessària priorització amb criteris de justícia, des d'una òptica de l'ètica de salut pública, que obliguen en ocasions a decisions difícils per part dels equips professionals. I, afegits a aquests, altres reptes que interpel·len l'ètica professional com pot ser l'afrontament de la soledat dels malalts, la comunicació amb famílies angoixades, l'acompanyament al final de vida, la percepció de futilitat dels tractaments, la desesperança i d'altres. És aquí on les institucions han de poder oferir guia, recomanacions i suport als professionals.
  • 5) La no tolerància a perdre cap oportunitat d'aprendre dels errors, com a evidència d'una sana cultura de seguretat que no admet desviacions de les pràctiques segures, que pren el temps per notificar les situacions de risc per al pacient, amb vocació d'aprendre, i mai de culpabilitzar. La seguretat de les persones passa per reconèixer la seguretat dels professionals i d'analitzar -per transformar- les condicions latents que afavoreixen els errors. 

Hi ha una constant en les conclusions d'ambdues consultes: la necessitat de seguir impulsant i reforçant una cultura de seguretat que fomenti l'aprenentatge a partir dels errors, i permeti la cerca constant de la millora en els nostres processos de treball, per convertir-nos i madurar com a organitzacions d'elevada confiabilitat per a les persones.

Donem així vida al lema de la campanya del World Patient Safety Day 2020: “Personal sanitari segur, pacients segurs” i que les institucions sanitàries s'emmirallin en la figura d'aquesta mà estesa que sosté i dona suport a les persones, que està inserit en el logotip de la jornada:

 

Barcelona, 17 de setembre de 2020

Roser Fernández i Alegre, directora general de La Unió
Noves respostes per a nous paradigmes

Aquesta setmana hem tingut notícia que la Generalitat de Catalunya invertirà 50 milions per a construir en 20 mesos 5 hospitals satèl·lit contra la COVID-19 annexats a 5 grans centres hospitalaris (Pere Virgili, Arnau de Vilanova, Bellvitge, Can Ruti, Moisés Broggi) , amb un centenar de llits a cadascun amb un disseny anomenat I-Compact COVID fruït d'un partenariat entre el Servei Català de la Salut i PMMT Arquitectura, que podrà convertir llits convencionals en UCI en només 24h, i fer modulable el seu ús per a altres epidèmies i altres funcions quan no estiguin afectats per l'actual situació d'emergència.

Ben segur que la decisió ha estat presa amb més coneixement de causa que els que no tenim ni tota la informació ni la responsabilitat en la presa de decisions públiques en una situació tan complexa i incerta com l'actual.

Més enllà del valor innovador des del punt de vista arquitectònic i el valor del partenariat que representa, al sector aquesta decisió ha sorprès una mica, i segurament des de diferents mirades i arguments:

  • Realment els hospitals del SISCAT-xarxa sanitària d'utilització pública-  estan actualment col·lapsats? No han tingut, tenen i tindran capacitat, si escau, de convertir en 24 hores llits convencionals en UCI's? Per què s'annexen a aquests 5 hospitals, perquè en aquests territoris i no en d'altres? perquè tots ells del sector públic de la Generalitat de Catalunya? Amb aquesta inversió, a la qual caldrà sumar-hi equipament, personal, subministrament i altres despeses de funcionament, no es podria haver optimitzat la capacitat instal·lada dels més de 60 hospitals del SISCAT repartits per tot el territori per donar resposta a llistes d'espera i altres necessitats?
  • En el 2010, en plena crisi, quan ja es va produir el primer ajustament a les retribucions dels professionals, ens vam posar les mans al cap per haver invertit en noves estructures hospitalàries de grans dimensions, que encara estem finançant, quan en la major part de països ja s'apostava per recursos alternatius a l'hospitalització convencional, visualitzant hospitals cada vegada més quirúrgics que mèdics, amb un desplegament de l'hospital de dia, atenció domiciliària... Tot això ens portava a repensar el sistema optimitzant la capacitat resolutiva de la resta de dispositius del SISCAT, que amb aquesta pandèmia s'han mostrat essencials com salut pública i l'atenció primària i comunitària i l'atenció intermèdia, en l'àmbit sociosanitari i de salut mental, i alhora incorporant els nous models d'atenció, que precisament ara amb la COVID-19, han mostrat ser efectius i satisfactoris per a professionals i ciutadans. Tanmateix ara veiem una vegada més que la prioritat se centra novament en les infraestructures hospitalàries mentre el relat és reforçar la primària i l'atenció intermèdia.
  • La inflació de nous dispositius posa més pressió a la necessitat i competència per retenir i captar professionals, sobretot metges i infermeres, i per tant a tensionar més el sistema.

Per això des de La Unió, sense conèixer a fons la bondat dels criteris que poden haver orientat aquesta decisió,  apostem per optimitzar la capacitat resolutiva de tots els dispositius del  SISCAT de manera inclusiva, sense discriminar per tipus de centres o línies assistencials, i autoexigir-nos el repte d'adaptar-nos als nous models d'atenció i al treball en xarxa entre tots els dispositius en el territori en base a rutes assistencials centrades en el pacient.

Precisament avui s'ha presentat el Pla de reforç de l'Atenció Primària per assumir la demanda COVID-19, que té la voluntat de passar del relat a l'acció, i que tant en l'àmbit de recursos professionals, processos de treball, eines tecnològiques i habilitació d'espais, incorpora compromisos d'actuació en aquest àmbit estratègic dels sistema de salut. Amb tot, és important abordar els canvis transformacionals del sistema des de la transversalitat i l'encaix dels processos de reconversió del conjunt del sector, sobretot quan no ens podem permetre plantejaments inflacionistes.

Només hi ha una manera de saber si les decisions i la priorització en l'assignació de recursos és l'adequada que és, a partir d'un finançament suficient a les organitzacions per a retribuir dignament a professionals, i mantenir, millorar i garantir la qualitat d'equipaments i instal·lacions, exigir transparència en els resultats en termes cost efectivitat i en termes cost oportunitat. L'ètica de l'eficiència en l'assignació dels recursos públics no és una alternativa, és una obligació.

Malgrat les dificultats del moment, Catalunya ha estat i és referent d'excel·lència en resultats i eficiència. Tot i que la Generalitat de Catalunya destina un dels percentatges més elevats dels seus pressupostos  a sanitat respecte a altres CCAA, l'infrafinançament que tenim fa que ens situem en el tretzè lloc (sobre 17 CCAA) en  pressupost sanitari públic per càpita, i per contra els resultats en salut (que no sempre van lligats a més nombre de llits o estructura) són millors. Tanmateix una part del dèficit es centrifuga en retribucions insuficients i obsolescències d'equipaments, i per això ens sumem a les reivindicacions d'un millor finançament, però també de canvis transformacionals en la planificació i en la transparència en l'assignació de recursos i resultats.

 

Barcelona, 4 de setembre de 2020

L’atenció sociosanitària, la invisibilitat de l’èxit

 

Històricament, l'atenció sociosanitària ha estat un gran tret diferencial del model sanitari català i, ara, ens ha permès comptar amb una xarxa clau, nodrida de professionals d'una gran vàlua professional i personal. Una xarxa de proximitat concertada, estesa a tot el territori que forma part del teixit associatiu de La Unió.

Ara, davant d'una situació insòlita, aquest àmbit ha continuat protegint i cuidant dels més fràgils, un 20% de la població, evitant que el sistema sanitari col·lapsés. Ens referim a persones que pateixen malalties cròniques degeneratives que causen discapacitat, demències, o a altres malalties neurològiques i, a persones en fase de convalescència i en situació de final de vida.  Fent grans esforços i sempre sota l'exigència ètica, des d'aquestes organitzacions s'ha continuat prestant la millor atenció enmig d'una situació per a la qual ni societat ni el sistema sanitari i social s'havien preparat.

Amb la COVID-19, la majoria de centres i hospitals sociosanitaris han vist capgirada la seva organització. Els seus professionals (metges, personal d'infermeria, farmacèutics, tècnics, auxiliars de clínica, personal no sanitari, etc...) han hagut d'entomar funcions d'hospitalització d'aguts i assumir tractaments farmacològics similars a les d'un servei de medicina Interna de qualsevol hospital comarcal, amb una gran complexitat, i segons el propi Departament de Salut, el nombre de defuncions ha estat un dels més baixos en aquests recursos. Aquests resultats subratllen el caràcter de recuperació i de rehabilitació del sociosanitari com a espai assistencial i de vida.

Alguns centres, a més, han patit un fort absentisme de la seva plantilla per l'impacte del SARS-CoV-2 però, amb l'esforç de tots els professionals, han seguit funcionant.

Aquesta bona resposta davant la COVID-19, ha estat també gràcies a una gran agilitat, flexibilitat i capacitat organitzativa de gestors i professionals en els propis centres i a la coordinació amb altres recursos assistencials (hospitals d'aguts, atenció primària, residències, PADES, suport a domicili, Equips d'Atenció Residencial i centres de salut mental). En bona part, el treball en xarxa d'aquests recursos assistencials ha permès oferir, en els moments més complexes de la pandèmia, veritables serveis alternatius d'hospitalització domiciliària i residencial, en especial pel paper de contenció, triatge clínic i atenció al final de vida.

Una coordinació imprescindible quan parlem de pacients amb un alt grau de complexitat i pluripatologies amb perfils molt diversos i sovint amb una necessitat molt gran de recursos. Per a fer-hi front aquest temps, ha destacat la capacitat de treball interdisciplinar, la visió holística de la persona o la interacció amb el pacient de forma individualitzada de professionals.

Ara quan toca aplicar aprenentatges, fer balanç i mirar cap al futur, tenim una oportunitat molt gran d'anar cap a un model d'atenció intermèdia, en el qual l'àmbit sociosanitari esdevingui una peça clau. L'atenció sociosanitària ja ha demostrat la seva expertesa i especialització en el maneig de malalts en el sector sociosanitari, el seu recorregut de treball multidisciplinar o el model d'atenció centrada en la persona, tenint present als familiars de la persona afectada.

La invisibilitat de l'èxit. Vol dir que aquest nivell d'atenció estava i està preparat per jugar un paper estratègic en les reordenacions de futur.

Pel que fa a la gestió de la COVID-19, l'experiència també ens ensenya com a sector i com a societat que hi ha qüestions que no es poden tornar a repetir com la manca de resposta ràpida a l'atenció sanitària a les residències que ens obliga ara més que mai a passar del diagnòstic i propostes a l'acció, i en aquesta reordenació estratègica de model el sector sociosanitari hi té molt a aportar.  Les solucions hauran de ser compartides i fruit d'un debat seriós de país.

En aquest futur compartit, no ens podem oblidar de la invisibilitat de l'èxit del sector sociosanitari, que ha estat clau en la gestió de la crisi de la COVID-19.

 

Les coses bones que vam dur a terme durant la vigília són les que ens aportaran felicitat al matí. 

Proverbi hindú

Enric Mangas, president de La Unió

 

La crisi de la COVID-19 ens ha portat com a societat a l'extrem i ha deixat al descobert fortaleses i mancances. I en el punt de mira, s'hi han col·locat especialment les residències per a gent gran i per a l'atenció a persones dependents, on viuen les persones més vulnerables. Cal ressaltar que la majoria d'entitats i professionals (gestors, assistencials, cuidadors, etc…) han fet i segueixen fent un esforç enorme en aquesta situació tan complicada per tal de seguir prestant la millor atenció, sempre sota una perspectiva ètica. I davant les poques excepcions, les denunciem i ens emplacem a arribar a fons en el per què per actuar més ràpid i millor.

Des que es va començar a gestionar la crisi de la pandèmia, la màxima prioritat per a centres i professionals ha estat seguir cuidant i acompanyant residents i famílies. I per a les entitats, des de la responsabilitat i l'exigència ètica, la prioritat també ha estat cuidar i protegir els professionals, peça clau.

Des dels centres, s'ha intentat governar una situació per a la qual ni la societat, ni el sistema estan preparats. Avui encara, l'abastiment de proves diagnòstiques i d'equips de protecció individual, tot i que ha millorat, és insuficient, així com les visites diàries dels professionals sanitaris de l'atenció primària en els centres. Aquestes proves i visites són necessàries de cara a actuar amb criteris assistencials i de cara a gestionar un 25% de baixes, d'un sector que abans de la pandèmia ja patia manca de professionals.

Uns professionals que han estat els protagonistes de la cerca de solucions per apropar les famílies, de la maximització en l'aprofitament i coordinació entre recursos (hospitals, atenció intermèdia, atenció primària, etc…). Uns professionals que han avançat en la re orientació d'un model que ha d'integrar ja l'àmbit sanitari i social i, sobretot, que ha de re pensar aquests espais de vida, en els quals sigui factible la diversitat de perfils respectant la individualitat, preservant el futur. S'hi han deixat la pell. Parlem d'aquest col·lectiu, però no oblidem tampoc tots els aspectes vinculats a la salut mental i a altres col.lectius amb discapacitats. Ara caldrà aportar-hi reflexió, extreure aprenentatges i consolidar tot allò que ha vingut per quedar-s'hi.

Sabíem que calien més ràtios, més formació, més recursos i sobretot un reconeixement professional que ve de lluny per aquests professionals i per atraure de nous. Al darrera, un tema històricament no resolt, el finançament de les residències concertades amb els recursos necessaris per dignificar les condicions laborals dels professionals. 

I sabíem que teníem una assignatura pendent de fons, que és la del model d'atenció sanitària a les residències, amb moltes voluntats i documents sobre la taula però amb moltes resistències de poder administratives i corporatives per tirar-lo endavant. Les residències ara ja no són un domicili més.  Hi ha residents amb nivells de comorbiditat i alta complexitat que requereixen d'una atenció especialitzada i que Salut hi ha de donar resposta des de la pròpia residència o des dels equips de salut del territori, i alhora mantenir i posar en valor la funció social de cuidar i acompanyar residents i famílies.  Tot això, acompanyat de reforçar l'atenció domiciliària 

Però la solució no vindrà de les entitats ni del sector, començarà a perfilar-se quan com a societat ens posem d'acord en el valor que conferim a l'atenció de les persones grans i dependents, en el respecte que realment ens mereixen. En el respecte que ens mereixem. Hem començat la Dècada de l'Envelliment Saludable (2020-2030) que impulsa l'OMS i insistim en sumar-nos com a societat a l'Agenda 2030. Fem-ho realment obrint debats responsables que defugin l'oportunisme i concretem aspectes vitals com és l'espai de vida que oferim als nostres grans i a la gent dependent. 

Per crear una pau interior, el més important és la pràctica de la compasió i l'amor, la comprensió i el respecte per totes les formes de vida. 

Dalai Lama

Joan Maria Ferrer, Director de qualitat, docència i recerca de la Fundació Sanitària de Mollet

En la 72ena Assemblea Mundial de Salud del passat mes de maig, l'OMS va adoptar el 17 de setembre com a Dia Mundial de la Seguretat dels Pacients, per tal de recordar a tots els agents implicats (persones ateses, professionals de la salut, responsables polítics, professors, investigadors, xarxes professionals) l'objectiu de mobilitzar-nos i continuar els esforços en favor de la seguretat del pacient. Enguany, sota l'eslògan “Defensem la seguretat del pacient”, la Unió vol sumar-se avui a l'esforç diari dels professionals de totes les institucions sanitàries per tal de millorar la seguretat del pacient, pilar bàsic de la qualitat de l'assistència a totes les persones a les que servim.

Sabem que la seguretat del pacient és una dimensió de la qualitat que busca conèixer, reduir i prevenir els riscos inherents a l'actuació sanitària, que impacten negativament en les persones ateses. Segons l'informe de la OMS (WHO 72ª Asamblea Mundial de la Salud (2019). Medidas mundiales en materia de seguridad del paciente; http://apps.who.int/gb/ebwha/pdf_files/WHA72/A72_26-sp.pdf), encara avui dia, i malgrat tots els esforços esmerçats, els danys causats als pacients per incidents relacionats amb la seguretat és una de les principals causes mundials de mort i discapacitat. S'estima que contribueix a la mort de 2,6 milions de persones. Un de cada 10 pacients rebrà algun dany derivat de l'atenció hospitalària degut a errors en la medicació, infecció nosocomial, procediments quirúrgics poc segurs, errors diagnòstics o pràctiques de transfusió insegures, entre d'altres.

Adquirir conscienciació, compromís públic per la seguretat i contribuir a fomentar una cultura de seguretat, aquest és el gran repte que tenim tots entre mans. Una cultura que faciliti adoptar per part dels professionals les bones pràctiques de seguretat, que es permeti parlar obertament dels errors en els sistemes, processos i mètodes dins de cada departament, equip assistencial i servei de cada institució sanitària. Una cultura que valori la notificació dels errors en comptes d'amagar-los, sempre amb una finalitat honesta i transparent d'aprendre. Una cultura que sigui sensible a no admetre petites desviacions de les bones pràctiques establertes, que persegueixi els zero defectes, que no només no culpabilitzi sinó que premiï la detecció, anàlisi i millora dels actes insegurs. Una cultura en que les institucions donin suport a les segones víctimes, els professionals que es veuen implicats en un incident, i que obertament i transparent comuniquin els errors a les persones que els pateixen, amb sensibilitat, comprensió, acompanyament, acceptant que ens equivoquem, acollint la nostra fal·libilitat.

Què difícil sembla aquesta cultura contra-corrent, on el prestigi i l'excel·lència es troba en el cantó d'aquells que s'equivoquen, però aprenen dels seus errors, preocupats com equip en fer sistemes més robustos i segurs, sense culpabilitzar les persones. I és que només així, intolerants a les pràctiques poc segures, reforçant els sistemes de treball assistencial, entenent i acceptant humilment els riscos inherents a l'assistència, sabent-nos fal·libles, però amb la curiositat de qui sempre vol aprendre a fer les coses millor, serem capaços d'avançar per a prevenir els problemes de seguretat evitables, Ens ho devem, per respecte, per ètica professional, per dignitat, per compromís amb la societat. Defensem la seguretat del pacient fomentant aquesta cultura.

Roser Fernández i Alegre, directora general de La Unió

El raciovitalisme o teoria de la raó vital d'Ortega y Gasset de posar la racionalitat al servei de la vida com a realitat autènticament radical, és un bon punt de partida per començar el nostre i particular curs escolar.

Certament estem davant entorns econòmics i polítics incerts, la incertesa ens porta a la inseguretat i la inseguretat a la desconfiança. Però des de la desconfiança és impossible construir o apel·lar al compromís col·lectiu, que precisament és el que necessitem per transformar i adaptar el sistema i les organitzacions, sanitàries i socials, per millorar l'atenció a les persones. El projecte + FUTUR de La Unió té per objectiu contribuir-hi.

Des d'aquest esperit, ara que tornem d'uns dies de descans, és un bon moment per rellegir la situació d'entorn i les prioritats d'acció, i procurar generar consensos estables. Una certa ingenuïtat en ser resilients en allò que creiem no pot ser dolent.

Rellegint la situació d'entorn, quines grans qüestions estratègiques tenim sobre la taula:

Primer, Finançament i Sostenibilitat. Aquest estiu ja ha començat a sortir als mitjans la previsible entrada en una nova recessió econòmica a nivell mundial. A Catalunya cal afegir-hi el subfinançament crònic que tenim. Podem fer veure que no passa res o pensar que potser quan passi ja no hi serem, o avançar-nos i incorporar en els plans estratègics del canvi, del sistema i de les organitzacions, mesures d'ingressos i despeses que no obliguin a fer recaure una vegada més els ajustaments a les retribucions i a les inversions. Cal posar racionalitat a la presa de decisions a tots els nivells i fer-ne partícips a tots els agents superant debats polititzats que en base a l'argument de la defensa de la sanitat pública segresten el debat sobre reformes que la poden fer-la més sostenible, equitativa i de qualitat

En aquest context se situa la necessitat de garantir un escenari econòmic suficient per a la prestació i contractació de serveis sanitaris i socials.

En l'àmbit del SISCAT un dels grans encerts que ha generat confiança ha estat l'aprovació i l'acompliment de l'escenari de tarifes 2018-2020 que ha permès signar el conveni laboral. És clau centrar-nos en aplicar i posar en valor el conveni signat, i treballar plegats per a un nou marc laboral que reforci el professionalisme i que sigui prou flexible com per afrontar els canvis que hem de fer en l'organització del treball. Tanmateix el nou escenari 2021-2023 ha de permetre continuar millorant les condicions laborals però també ha de fer front a la resta d'increment de costos, incloses les inversions necessàries. En funció dels escenaris pressupostaris dels propers anys caldrà una priorització responsable des de tots els nivells, i no s'hi val centrifugar el subfinançament d'uns als altres.

Segon, Reordenació sanitària i social. El procés de transformació que hem de fer és a tots els nivells assistencials i justificaria, en un entorn de certa estabilitat, un pla de reordenació com en el seu moment va ser el Pla de Reordenació Hospitalària (PRH) 1987-1991, però ara del conjunt del mapa de recursos sanitaris i socials. Permetria orientar el canvi en l'evolució de les infraestructures i equipaments, redistribució de rols entre nivells assistencials i professionals....., que juntament amb un sistema de pagament coherent i transparent ajudaria a alinear els canvis de tot els sector amb el compromís de les organitzacions i professionals.

Tercer, Marcs de contractació i de xarxes de provisió inclusives i d'aportació de valor públic i social. La directiva europea de contractació de serveis públics en l'àmbit de la contractació de serveis a les persones no discrimina per titularitats però sí que obre la porta a demanar requeriments de responsabilitat social i de qualitat exigents. Estem atents a veure com s'interpreta aquesta directiva a Catalunya i com es garanteix una coherència de criteris amb les lleis sectorials de concertació sanitària i social. El nostre posicionament en aquest tema l'hem expressat públicament a En defensa dels serveis públics, article publicat a La Vanguardia el 19 de juliol.

A la xarxa SISCAT l'objectiu final seria aconseguir la màxima estabilitat, tant per als recursos d'internament com comunitaris, sense discriminar per titularitats, governada pel CatSalut pel que fa a polítiques i objectius, a través del contracte i sistema de pagament, i treballar per dotar d'instruments de gestió pel canvi a les empreses públiques i consorcis, inclòs l'ICS, i tirar endavant aliances estratègiques que permetin optimitzar els recursos existents, i millorar l'equitat, eficiència i qualitat del conjunt del SISCAT.

Aquest model de governança de les polítiques públiques aporta valor, exigeix professionalitat a tots els nivells més enllà del control del procés i la norma, i es basa en la confiança i el respecte al rol de cadascú. El problema és quan el relat va per un cantó i la realitat per un altre. Quan això passa les bondats del model acaben sent virtuals i rituals.

I si tot això ho aterrem al sector d'atenció a la dependència el primer que cal és donar resposta al finançament necessari per dignificar les condicions laborals dels professionals, i promoure una xarxa integral i integrada dels centres propis, de gestió delegada i concertats que generi sentiment de pertinença i equitat en l'accés i atenció al ciutadà.

Els tres temes serien de prou calat com per recuperar l'esperit del que havia de ser el pacte nacional de salut i intentar generar consensos estables per centrar-nos en allò que preocupa realment a les persones.

Lluny d'aquest esperit, en el moment de tancar aquest blog ens ha arribat el document Propuesta abierta para un programa común progressista del PSOE, sobre el qual n'hem fet una primera valoració.

Certament l'entorn polític i econòmic no acompanyen, sobretot per la incertesa i per unes prioritats marcades per l'oportunisme de fites de gestió a curt i mig termini, però pot ser un bon moment per exercir un lideratge compartit, és a dir, activador dels agents des d'una governança basada en polítiques públiques de salut i social.

Val la pena començar el nou curs escolar tocant de peus a terra, però amb positivisme i compromesos amb el canvi, compromesos amb les persones.

“Viatjar no és tan sols moure's en l'espai. Més que això, és acomodar l'esperit, predisposar l'ànima i aprendre de nou” José Ortega y Gasset

En El raciovitalisme; una bona prescripció per a la tornada (II) continuarem aterrant en allò que afecta a la nostra agenda més propera, la de les organitzacions.

19/07/2019
Roser Fernández i Alegre, directora general de La Unió

Article publicat a La Vanguardia el 19/07/2019

Amb el projecte de llei de Contractació de Serveis d'Atenció a les Persones (llei Aragonès) s'ha reobert el demagògic debat sobre si no s'està obrint una porta a l'externalització o privatització dels ser­veis públics, oblidant una vegada més que les preguntes pertinents haurien de ser si fem un ús eficient dels recursos públics exigint rendicions de comptes tant dels pressupostos (gastem bé els diners?) i les polítiques públiques (aconseguei­xen els seus objectius?).

Confondre els ciutadans so­bre la falsa premissa que qual­sevol servei públic no prestat per un funcionari deixa de ser­-ho o, pitjor encara, amenaçar amb discursos que afirmen que els ciutadans deixaran de tenir cobertura o hauran de pagar és èticament irresponsable.

Ver entrada completa
Cristina Aragüés, directora de Comunicació de La Unió

Està a punt de fer 105, i, així com qui no vol la cosa, sovint deixa anar petits balanços vitals. “He tingut millor vellesa que infantesa”, frase estrella. Això diu la meva àvia que fins els 102 vivia autònoma i independent a casa seva. Ara s'hi troba a gust en una residència i és especialment empàtica amb els professionals. No gosa molestar-los “perquè van molt enfeinats i no donen a l'abast”, però quan hi ha alguna cosa que no li agrada ho diu. Ella sempre ha estat una dona forta i de caràcter, marcada com molts de la seva generació pel respecte a l'autoritat i pel fet d'intentar passar desapercebut.

Ver entrada completa
Josep Maria Bosch, Advocat / Assessor jurídic

Amb motiu del Dia Mundial del Medi Ambient, el 5 de juny, Josep M. Boch, assessor jurídic de La Unió reflexiona sobre la vinculació de l'entitat amb un estil de gestió orientat a la millora en totes les àrees d'impacte: ambiental, econòmic, laboral, comunitari i de bon govern.

Avui volem recordar que en el marc de la Responsabilitat Social Corporativa (RSC), La Unió, entre altres eines elaborades al servei de l'associat, compta amb les pautes de progrés. Recentment, hem fet la de medi ambient.

Això no és nou, la RSC forma part dels nostres eixos estratègics recollits al Pla Estratègic 2016-2020 i també forma part del projecte +Futur. Més enllà, es troba en el propi l'ADN de l'entitat i dels seus associats, i, es reflecteix en un estil de gestió que contempla de manera integral i integrada els compromisos ètics i de sostenibilitat orientats a una millora dels resultats en totes les àrees d'impacte - econòmic, laboral, ambiental, comunitari i de bon govern. Aquest estil de gestió es teixeix a partir del diàleg amb els grups d'interès, de la presa de consciència sobre la pròpia conducta corporativa, la incorporació de bones pràctiques i objectius de millora i comunicant aquestes accions com a exercici de retiment de comptes i transparència.

Ver entrada completa
La Unió
València, 333 baixos
08009 Barcelona (Barcelona)
Tel 93 209 36 99
uchuch.cat
Creu de Sant JordiMemorial Josep trueta Web Mèdic Acreditat. Veure més
informacióDNV - Certificat del Sistema de Qualitat ISO9001Agenda 2030
Fecha última actualización: 09/12/2024