Apunts, el blog de La Unió

Quan el valor públic d'uns serveis es pretén reduir a parlar de la propietat de les estructures, potser s'està perdent el valor. Si entenem com a valor públic d'uns serveis allò que les persones i la societat rep per resoldre necessitats que no es poden assumir individualment, a canvi de contribuir-hi solidàriament, potser és millor parlar dels resultats obtinguts que de titularitats jurídiques.

Es fa estrany que un informe de l'Ajuntament de Barcelona, recentment publicat, tracti l'assistència sanitària a la capital catalana amb moltes dades, però sense cap referència a resultats. Es parla sobretot de la titularitat dels centres, amb alguna referència a l'activitat, de la perversitat dels interessos dels proveïdors de serveis privats i del pressupost destinat a les diferents entitats, classificades per la forma jurídica. Com si el pressupost fos un regal perquè uns es quedin i suposant que, si són públics, en faran bon ús i, si són privats, no. Però és fàcil entendre que el pressupost, o més ben dit la “contraprestació econòmica” és per donar uns serveis, no? I que el que té valor són els resultats d'aquests serveis que s'han aconseguit amb aquests recursos: resultats en efectivitat, en qualitat, en satisfacció, en adequació (la principal dimensió del bon ús dels recursos públics en sanitat) i, en definitiva, en salut.

A l'Assemblea de desembre de 2015, La Unió va tancar un cicle que havia començat a l'assemblea de desembre de 2011. Aleshores es varen aprovar nous estatuts i, recentment, s'ha donat compte de la primera reunió constitutiva del Consell de Bones Pràctiques. Es tracta d'un òrgan creat a partir de l'aprovació del Codi de Bon Govern i que, essencialment, té com a objectiu vetllar pel desplegament i l'aplicació dels principis de governança de La Unió.

Durant aquest període de temps, l'entitat ha hagut de fer front a una època complexa: crisi econòmica de dimensions fins ara desconegudes que ha castigat durament el sistema sanitari i social del país, amb uns agents que han hagut d'encarar-la amb el màxim d'esforç, sacrifici i talent per minimitzar-ne els efectes. A la vegada, la necessària i legítima crítica pública s'ha vist ofegada per una extremada ofensiva mancada de rigor i orientada a destruir uns models que, en el pitjor dels casos, han permès mantenir amb garantia de qualitat dos dels pilars bàsics de l'estat del benestar: sanitat i serveis socials.

Des del 23 de desembre de 2015, data en què va entrar en vigor el Decret de prescripció infermera, fins avui, l'Estat Espanyol ha disposat de 58 oportunitats per canviar la seva decisió, per gestionar el conflicte originat. Però no ho ha fet. S'ha mantingut en aquesta actitud de superioritat que el caracteritza, provocant una indigestió del Decret en el sistema sanitari, que avança cap a una situació d'emergència per garantir, malgrat la inseguretat jurídica, el dia a dia de l'atenció sanitària.   

Tant el Consejo General de Enfermería i el Sindicat d'Infermeria SATSE, com 9 governs de comunitats autònomes (Illes Balears, País Basc, Extremadura, Cantàbria, Canàries, Catalunya, Navarra, Astúries i Andalusia) han presentat al Tribunal Suprem un recurs contenciós-administratiu, en el qual demanen també la suspensió cautelar mentre es resol el recurs.

El passat 23 de desembre es va publicar el Reial Decret de prescripció infermera i el dia següent, 24 de desembre, va entrar en vigor. En plena celebració nadalenca, el Pare Noel ens ha deixat a les infermeres el pitjor regal que podríem esperar. Un regal negre i irresponsable que, tot i que nosaltres som més del nostre tradicional Tió, lamentablement, ens afecta perquè, cal recordar, a Catalunya estem pendents del desplegament de la normativa d'aquest decret (acordat i signat per la Conselleria de Salut i el Consell de Col·legis d'Infermeres i Infermers de Catalunya el passat 1 de juliol) i, per tant, no disposem d'una regulació per a la prescripció infermera al territori català que ens doni seguretat jurídica.

Fa una parell de divendres, quan estàvem pendents de les solucions al problema dels impagaments als centres sanitaris i sociosanitaris, van aparèixer en roda de premsa un ministre i una vicepresidenta:

- Vaig demanar al Ministre –diu ella– que tornés a revisar les dades que tenim, especialment pel que fa al dèficit de Catalunya.
- Em vaig posar a llegir els informes acadèmics –explica el Ministre– i vaig veure que el dèficit fiscal de Catalunya amb el sector públic estatal (allò que rep respecte el que aporta) és de 15.000 milions d'euros l'any. Repassant els números, resulta que això és molt superior a les necessitats de finançament de Catalunya, els 8.000 milions d'euros del FLA ordinari i els 3.000 del FLA extraordinari pel dèficit no finançat del 2014. No m'ho podia creure!– diu el Ministre.

L'esperat decret de la prescripció infermera ha decebut a les infermeres i ha sobtat als organismes oficials. Ens referim al Real Decreto de Indicación, Uso y Dispensación de Medicamentos de Uso Humano, aprovat en Consell de Ministres, el proppassat 23 d'octubre. Aquest Decret havia de servir per dotar a la professió d'un marc legal per a la prescripció infermera, amb l'acord previ dels organismes oficials. Però, per sorpresa, tres dies abans d'elevar-lo al Consell de Ministres es va modificar l'article 3, obviant el principal objectiu i l'acord previ del Consejo Interterritorial de Salut: el reconeixement de la prescripció infermera que es correspon amb la seva responsabilitat professional.    

Tant per la forma com pel fons, aquesta modificació ha aixecat ampolles entre les infermeres, que vèiem el Decret com una oportunitat per normalitzar una rutina que s'arrossega des de fa molts anys, prescriure sense marc legal, i que fins ara ens han deixat fer d'amagat. Si aquest Decret veu la llum amb el text modificat, tant la professió infermera com el sistema de salut hauran perdut l'oportunitat de regular i operativitzar una competència infermera adquirida en la formació universitària i que, sens dubte, contribueix a l'eficiència del sistema. Però, sobretot, serà una oportunitat perduda per millorar la qualitat de l'atenció que ha de rebre el ciutadà. En aquest sentit, estarem tots d'acord que en una visita domiciliària, per exemple, seria més beneficiós per al malalt o el cuidador que la infermera pogués prescriure els medicaments, materials i productes que són de la seva exclusiva responsabilitat (bolquers, pomades per a cures de nafres, cures d'ostomies etc.), evitant un tràmit bàsicament burocràtic: anar a buscar la prescripció mèdica al centre de salut.

A La Unió vam tenir recentment l'oportunitat de participar al 39è Congrés Mundial d'Hospitals, impulsat per la International Hospital Federation (IHF) i que promou l'intercanvi d'experiències en gestió i lideratge en l'àmbit de la salut. La trobada va reunir més de 700 delegats de 46 països.

Nosaltres presentàvem una sessió en la qual vam donar a conèixer el sistema sanitari català, la seva estructura i funcionament. Partíem de la premissa que un sistema sanitari amb una bona governança pública, orientat a resultats i combinat amb una autonomia de gestió de les entitats proveïdores, compta amb tots els ingredients per desenvolupar noves maneres de prestar serveis amb qualitat i millorant l'eficiència del sistema, incorporant iniciatives innovadores que resulten en la millora de l'atenció a les persones. Això garanteix la sostenibilitat del sistema a llarg termini i és un motor per a la innovació. Per il·lustrar-ho vam presentar diverses experiències de centres com l'Hospital Sant Joan de Déu, la Corporació Sanitària Clínic i l'Hospital General del Parc Sanitari Sant Joan de Déu, MútuaTerrassa i la Corporació Sanitària Parc Taulí.

Deprimit, esquizofrènic, anorèxic ... Aquests adjectius sovint planen a la lleugera a les nostres converses i caldria una mica més de cura. Fa temps que els experts alerten que tots som susceptibles de patir un problema de salut mental, com qualsevol altra malaltia a la vida. Parlem de nosaltres, de la nostra família, dels nostres amics i companys i cal saber que el tractament i la recuperació són possibles i que moltes persones amb un diagnòstic a l'àmbit de la salut mental viuen una vida normalitzada. Quan com a societat abordem aquests trastorns de forma correcta contribuïm a eradicar uns estereotips que fan més difícil la recuperació.

En aquest sentit, celebrem que recentment el Departament de Salut i el Consell Audiovisual de Catalunya, juntament amb Obertament hagin publicat la guia Recomanacions sobre el tractament de la salut mental als mitjans audiovisuals, claus en la percepció i la interpretació que la societat fa de la realitat. La informació que transmeten a l'opinió pública sobre la salut mental i les persones afectades pot ser molt útil per ajudar a la seva normalització i integració. Aquest document identifica alguns tractaments inadequats dels problemes de salut mental com considerar-los infreqüents, tractar-los amb paternalisme, confondre el trastorn mental amb discapacitat psíquica o demència o bé associar-los amb violència o perillositat.

A partir de l'informe sobre salut 2013, l'Organització Mundial de la Salut (OMS) demana als països que continuïn invertint en recerca per tal de contribuir a un sistema de cobertura universal adaptat a la situació concreta de cada país. La recerca és un factor clau no només per al control de les malalties, sinó també per a la prevenció i la seva influència en el funcionament dels sistemes sanitaris. Així mateix, l'informe destaca que la col·laboració internacional facilita la publicació de més recerca. Val a dir que, a Catalunya, la producció científica en recerca biomèdica representa un 8% de l'europea i un 2,8 de la mundial. A més, la trajectòria dels nostres metges ens situa al capdavant de la medicina internacional amb professionals de la talla de Valentí Fuster, Josep Tabernero, Lluís Donoso o Bonaventura Clotet, entre altres.

Des del Comitè d'Ètica d'Investigació Clínica (CEIC) de la Fundació Unió, fa tretze anys que tenim com a missió vetllar per la protecció dels drets, seguretat i benestar de les persones que participen en assajos clínics i altres projectes d'investigació, que s'avaluen oferint garantia pública.

L'Hospital del Mar ha centrat un reportatge emès recentment al programa Sense Ficció, de TV3, en el qual s'explica l'evolució del centre al llarg dels seus 100 anys d'existència. El documental “L'hospital que mira al mar” és un bon exemple de la importància de la implicació de la societat civil en el desenvolupament de les entitats sanitàries a Catalunya.

És precisament per la importància que ha tingut la societat civil al sector sanitari que des de La Unió veiem amb preocupació la renúncia del Consell Rector del Parc de Salut Mar, presidit per Josep M. Via. Aquest fet és una mostra del que està passant al sector i evidencia un allunyament de la societat civil en els òrgans de govern de les entitats sanitàries, històricament clau per al desenvolupament dels centres i la sanitat del nostre país.

Sempre hem defensat que als òrgans de govern hi participin persones provinents de la societat civil amb una sincera vocació de servei públic, avalades per un reconegut prestigi i una sòlida trajectòria. El que els mou és la confiança i no un interès pecuniari; la confiança en poder exercir les seves funcions de governança i aportar una visió estratègica a les organitzacions. Fins ara, aquestes organitzacions s'han caracteritzat per regir-se pel principi de l'autonomia de gestió basat en la responsabilitat social i la cerca dels millors resultats, de manera transparent i retent comptes permanentment dels resultats i dels recursos emprats.