Apunts, el blog de La Unió

El 23 de desembre de 2016, el sindicat CCOO va denunciar el I Conveni col·lectiu de treball dels hospitals d'aguts, centres d'atenció primària, centres sociosanitaris i centres de salut mental, concertats amb el Servei Català de la Salut. Inicialment, semblava que aquesta iniciativa no tindria conseqüències pràctiques, ja que el sindicat no posseïa la majoria suficient a la mesa de negociació.

A finals de desembre, el Tribunal Suprem es va pronunciar sobre aquest aspecte i va dictaminar que no era necessari tenir majoria perquè la denúncia tingués efectes jurídics. Així doncs, en contra del que fins aquell moment havia sustentat el propi Tribunal, la denúncia de CCOO dóna per finalitzat el Conveni amb data 31 de desembre del 2016 i comença l'any d'ultraactivitat. En acabar aquest període –31/12/2017–, en cas de no haver arribat a un acord de Conveni, les parts es comprometen a un procés de mediació davant l'Autoritat Laboral i, en cas de desacord, als procediments de resolució extrajudicial de conflictes davant el Tribunal Laboral de Catalunya (o de l'organisme que el substitueixi en les seves funcions) a què fa referencia Acord Interconfederal de Catalunya de 2011.

Estem entossudits en analitzar els costos de l'atenció a les persones, cosa que malauradament encara no és fàcil. Saber quant costa fer un servei permet preveure quants recursos necessitarem. Agregar-los i comparar-los és una de les vies amb més potencial en la gestió.

Des de La Unió hem fet un estudi - senzill i amb moltes limitacions metodològiques - però que agrega les dades de costos de 14 hospitals de les entitats associades i dóna informació dels costos mitjans de l'atenció hospitalària per línies d'activitat. Per exemple, el cost mitjà d'un procés d'hospitalització (alta hospitalària amb ingrés o per CMA) entre els hospitals estudiats se situa en 2.502€ (1.891€ en el primer quartil i 2.858€ en el tercer quartil) o el d'una urgència és de 142€.

L'Organització Mundial de la Salut alerta que una de cada quatre persones patirà un trastorn mental al llarg de la seva vida.

D'acord amb l'estudi europeu de l'any 2002 (ESEMeD), el 23,7 % de la població major de 17 anys patirà algun trastorn mental al llarg de la vida, amb diferències rellevants segons el gènere: les dones tenen major probabilitat que els homes (27 % i 20 %, respectivament).

Segons els resultats de l'Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA) de l'any 2013, la probabilitat de patir un trastorn mental era del 12,4 % en la població de 15 i més anys. A més, s'observa una prevalença més elevada de les dones respecte als homes en tots els grups d'edat (el 9,6 % dels homes i el 15,1 % de les dones).

Segons alerta Obertament, basant-se en l'estudi que el Departament de Salut va dur a terme l'any 2006, el cost i la càrrega de la depressió en el nostre país és de 736.003.083 euros per any (dada resultant de la combinació dels costos sanitaris, pèrdues de llocs de treball i de la disminució de la qualitat de vida).

Nosaltres ja ho dèiem. Des del sector hem intentat convèncer a tothom (polítics, mitjans de comunicació i d'altres) que el nostre model sanitari,  fruit d'una tradició pròpia, del treball conjunt i del consens, és una estructura d'estat. En els darrers anys, s'ha passat d'un pressupost de 10.000 a un de 8.500 milions d'euros, i, malgrat les restriccions, el sector ha aconseguit mantenir la qualitat d'uns serveis que funcionen raonablement bé, amb 1.120 euros per càpita (la tercera CCAA pel final).

Aquest model és conseqüència de la tradició d'una societat civil activa i compromesa amb el bé comú, amb una visió dels serveis públics que inclou el retiment de comptes i l'avaluació contínua i, per tant, amb l'exigència d'aconseguir els millors resultats dels serveis i de gestió eficient sense defugir controls.

Recentment, diversos mitjans d'informació s'han fet ressò de l'informe que el Col·legi de Metges de Barcelona ha efectuat amb relació al títol d'aquest blog i pel que fa al col·lectiu mèdic.

L‘informe, rebut també a La Unió, dibuixa un panorama sobre la situació contractual dels metges més joves realment preocupant i, especialment, dels que es troben sota el règim estatutari. 

No és la nostra pretensió comentar les dades que s'esmenten a l'informe, sinó que el que ens interessa és identificar les causes que generen aquesta situació i plantejar alternatives de solució.

Segons les Nacions Unides, l'any 2045 el 32% dels habitants del planeta tindrà més de 60 anys. L'envelliment poblacional en les societats postindustrials és un factor evident que presenta unes implicacions socials molt importants i genera unes problemàtiques socioeconòmiques de present i futur molt profundes.

L'envelliment de la població acompanyat d'una baixa taxa de natalitat impacta directament en dos elements. Hi haurà menys persones en edat de treballar i s'experimentarà un lliscament de la població ocupada cap a segments de més edat, assistint a increments de la proporció de treballadors amb més anys.

Conjuntament a aquest procés demogràfic, assistim, en el sí de la UE, a unes orientacions polítiques que tendeixen a allargar la vida laboral i que incentiven el manteniment dels professionals de més edat en el mercat de treball.

Catalunya no és aliena a aquests procés i, segons l'Idescat en el seu estudi Projeccions de Població de Catalunya (2015-2030), es preveu un taxa de fecunditat inferior al nivell del reemplaçament i un creixement  continuat de l'esperança de vida, amb la conseqüència lògica de l'augment del pes de la població de més edat.

El passat 10 de febrer vam organitzar una jornada sobre el projecte de Benchmarking La Unió, en la qual es van donar a conèixer casos concrets de diverses experiències dels grups de benchmarking  i es va presentar la publicació “Benchmarking Unió. Compartim, aprenem, actuem”. Hi han participat 40 entitats, 200 indicadors i més de 400 usuaris.

Aquest és un projecte que es va iniciar l'any 2006 en el marc del Consell de Sector de Salut Mental de La Unió, quan un grup de gerents i directius d'entitats proveïdores de salut mental van estructurar un seguit d'indicadors per aprendre dels resultats de gestió de les entitats. A aquest primer grup després se n'han afegit cinc més. Aquests grups, un mínim de dues vegades l'any, apleguen professionals del sector per analitzar conjuntament els indicadors i compartir les millors pràctiques.

Quan el valor públic d'uns serveis es pretén reduir a parlar de la propietat de les estructures, potser s'està perdent el valor. Si entenem com a valor públic d'uns serveis allò que les persones i la societat rep per resoldre necessitats que no es poden assumir individualment, a canvi de contribuir-hi solidàriament, potser és millor parlar dels resultats obtinguts que de titularitats jurídiques.

Es fa estrany que un informe de l'Ajuntament de Barcelona, recentment publicat, tracti l'assistència sanitària a la capital catalana amb moltes dades, però sense cap referència a resultats. Es parla sobretot de la titularitat dels centres, amb alguna referència a l'activitat, de la perversitat dels interessos dels proveïdors de serveis privats i del pressupost destinat a les diferents entitats, classificades per la forma jurídica. Com si el pressupost fos un regal perquè uns es quedin i suposant que, si són públics, en faran bon ús i, si són privats, no. Però és fàcil entendre que el pressupost, o més ben dit la “contraprestació econòmica” és per donar uns serveis, no? I que el que té valor són els resultats d'aquests serveis que s'han aconseguit amb aquests recursos: resultats en efectivitat, en qualitat, en satisfacció, en adequació (la principal dimensió del bon ús dels recursos públics en sanitat) i, en definitiva, en salut.

A l'Assemblea de desembre de 2015, La Unió va tancar un cicle que havia començat a l'assemblea de desembre de 2011. Aleshores es varen aprovar nous estatuts i, recentment, s'ha donat compte de la primera reunió constitutiva del Consell de Bones Pràctiques. Es tracta d'un òrgan creat a partir de l'aprovació del Codi de Bon Govern i que, essencialment, té com a objectiu vetllar pel desplegament i l'aplicació dels principis de governança de La Unió.

Durant aquest període de temps, l'entitat ha hagut de fer front a una època complexa: crisi econòmica de dimensions fins ara desconegudes que ha castigat durament el sistema sanitari i social del país, amb uns agents que han hagut d'encarar-la amb el màxim d'esforç, sacrifici i talent per minimitzar-ne els efectes. A la vegada, la necessària i legítima crítica pública s'ha vist ofegada per una extremada ofensiva mancada de rigor i orientada a destruir uns models que, en el pitjor dels casos, han permès mantenir amb garantia de qualitat dos dels pilars bàsics de l'estat del benestar: sanitat i serveis socials.

Des del 23 de desembre de 2015, data en què va entrar en vigor el Decret de prescripció infermera, fins avui, l'Estat Espanyol ha disposat de 58 oportunitats per canviar la seva decisió, per gestionar el conflicte originat. Però no ho ha fet. S'ha mantingut en aquesta actitud de superioritat que el caracteritza, provocant una indigestió del Decret en el sistema sanitari, que avança cap a una situació d'emergència per garantir, malgrat la inseguretat jurídica, el dia a dia de l'atenció sanitària.   

Tant el Consejo General de Enfermería i el Sindicat d'Infermeria SATSE, com 9 governs de comunitats autònomes (Illes Balears, País Basc, Extremadura, Cantàbria, Canàries, Catalunya, Navarra, Astúries i Andalusia) han presentat al Tribunal Suprem un recurs contenciós-administratiu, en el qual demanen també la suspensió cautelar mentre es resol el recurs.