Apunts, el blog de La Unió

Apunts, el blog de La Unió

Firmen aquest blog Joan Solà, Vocal President del Consell de Serveis Socials i Autonomia Personal, Francesc Brosa, Vocal President del Consell d'Atenció Sociosanitària i Pepa Romero, Secretaria Tècnica d'Atenció Sociosanitària i Dependència de La Unió

 

 

Per a la consulta es va dissenyar una enquesta, en la que hi van participar més de 80 professionals d'atenció sociosanitària i de residències, orientada a conèixer la situació actual en els diferents línies d'actuació. També es va fer una Jornada multidisciplinar en la qual es van compartir diferents projectes amb les millors bones pràctiques de  les diferents entitats en l'atenció al Final de Vida. Posteriorment es va crear un grup promotor format per professionals experts dels dos àmbits i es va elaborar un document de recomanacions en l'abordatge en el procés de final de vida.

Per traçar la millor ruta possible en l'abordatge del final de vida, cal preguntar-se què s'entén per aquest concepte. Cal reflexionar de manera global sobre com preparem aquesta etapa vital, què implica l'atenció, no solament a la persona afectada sinó també al seu entorn familiar, social i dels propis professionals. El procés de final de vida ha de ser un procés continu per a la persona i per a la seva família, en el qual els diferents professionals, recursos i nivells assistencials implicats estiguin alineats  per tal d'oferir un enfocament assistencial individualitzat, integral i de qualitat. Al mateix temps cal tenir en compte altres qüestions com ara les clíniques, les organitzatives i les de caràcter ètic. En definitiva, és necessari desenvolupar un model d'atenció integrada sanitària i social que doni resposta als reptes que demanda la societat.

Des del Consell d'Atenció Sociosanitària i des del Consell de Serveis Socials i Autonomia Personal de La Unió hem volgut aprofundir en l'etapa d'Atenció en el Final de la vida. És per això que hem volgut consultar amb professionals de primera línia de l'àmbit sociosanitari i residencial per tal de conèixer la situació actual i la que volem que sigui en el futur.

Per final de vida, en aquest estudi transversal, fem referència a un procés de mort pròxima, en el qual cal garantir unes condicions assistencials, ambientals i organitzatives òptimes que permetin un acompanyament digne de vida fins l'últim moment. A l'enquesta s'han plantejat diversos aspectes que inclouen necessàriament una planificació avançada de decisions, que respecti l'autonomia i la dignitat de la persona.

L'anàlisi de totes les accions realitzades han evidenciat aspectes que ja s'intuïen abans de la pandèmia de la COVID-19 i que hem pogut ratificar a posteriori. Per exemple, que en l'àmbit sociosanitari es disposa de més recursos de cures pal·liatives i més professionals formats que l'àmbit residencial; que és important identificar la situació de malaltia avançada mitjançant instruments validats per establir una planificació avançada i consensuada d'objectius terapèutics, i, que les cures pal·liatives s'han d'implantar en totes les entitats per tal de garantir un accés universal que garanteixi les mateixes oportunitats a rebre una atenció de qualitat, podent requerir diverses especificitats en els diferents àmbits/ línies assistencials.

Morir dignament és un dret. Cal garantir-lo sempre i en qualsevol lloc adequat que es produeixi ( domicili o dispositiu assistencial). Hem d'avançar de manera decidida en millorar la formació dels professionals, el treball en equip, la coordinació entre nivells assistencials i la capacitat d'informar de manera clara i empàtica.

Per últim, una reflexió enfront la “mort en solitud”, hem de contraposar “la mort acompanyada”. La pandèmia de SARS CoV-2 ha  posat en evidència febleses i fortaleses però en tot cas tenim una oportunitat d'avançar en la millora d'atenció del Final de Vida.

 

 

15/01/2021
Roser Fernández i Alegre, directora general de La Unió

Una agenda per començar a desconfinar el futur, títol d'un article d'opinió de Josep Ramoneda a l'ARA de 2 de gener, és el que em va motivar a escriure aquest blog per començar el 2021 passant del respecte a la incertesa a la il.lusió renovada pel futur, i fer-ho partint d'un concepte de fons tan noble com simple que és el de la Bondat.

Segons algunes definicions, Bondat és la qualitat moral que porta el subjecte a actuar correctament, és una virtut i un objectiu vital si la persona vol obrar d'acord amb la seva ètica.

Ens pot semblar un concepte poc terrenal però precisament hem de reivindicar que ho sigui més, també en el món de la gestió i la professió. Pretendre objectius nobles,  fer les coses bé i amb honestedat, amb el màxim rigor i professionalitat, pensant en el que aporta de valor a la societat i ser solidaris. Simple, però no habitual en el dia a dia, on sovint ens movem per tacticismes particulars o corporatius i desconfiem de la bondat de l'altre acabant contaminant-nos d'una manera de fer que ni ens satisfà ni és efectiva. Com podem donar-hi un tomb i que aquest concepte terrenal de la Bondat sigui el que guanyi la partida? Ludwing van Beethoven el 1770 afirmava No conec cap altre signe de superioritat que la bondat.

Està a les nostres mans que en el 2021 puguem fer tots plegats un punt d'inflexió cap a la Bondat. És una gran oportunitat. Primer perquè comencem amb l'esperança de les vacunes que ens demana responsabilitat individual i col.lectiva, i veiem com les persones grans a les residències es senten útils de contribuir-hi pensant en les generacions futures, i veiem als professionals de les organitzacions que com mai s'hi apunten per donar exemple i confiança, però també per responsabilitat per continuar atenent-nos. I segon, perquè  podem i volem començar a desconfinar el futur en primera persona. Un futur que per l'impacte sanitari i social, econòmic i emocional, no és ni serà fàcil.

L'important és recuperar la il.lusió responsable per canviar el present i construir un nou futur innovador i ambiciós en ciència i tecnologia, però també en humanisme i Bondat. I en el nostre sector això es tradueix en coses tangibles que milloren la salut i el benestar de les persones: la transformació digital i la intel.ligència artificial, les polítiques transversals d'acció preventiva i comunitària, el model d'atenció centrat en la persona i la necessària interacció sanitària i social, el treball interdisciplinar i en xarxa, nous models organitzatius per ser flexibles a les necessitats canviants i als nous valors socials, una transformació de la gestió pública ....per a  molts un déja vu que no es pot traduir en fatalisme sinó en resiliència i acció començant per un mateix.

En el fons el ritme i el compromís en el canvi no depèn només del coneixement i la capacitat de gestió, sinó també de voler superar les actituds preventives als canvis i les desconfiances, que acabem disfressant al.legant al bé comú quan de fet l'estem segrestant amb debats oportunistes o corporatius. Probablement un element clau del desconfinament del futur seria desemmascarar-nos mútuament des de la confiança, des del bon govern i la bona gestió,  i centrar-nos en actuar plegats i de manera inclusiva per atendre a les necessitats de les persones.

Començarem una nova legislatura al Parlament de Catalunya, iniciarem la negociació de nous convenis laborals, participarem en reordenacions territorials de cartera de serveis sanitaris i socials ...prova de foc d'aquest compromís per desconfinar amb Bondat el nostre futur i els dels nostres fills.

 

Pau Casals, deia “La terra es torna cel quan t'alliberes de la por. El més important a la vida és no tenir por de ser humà”.

 

Salvador Cardús, Facultat Ciències Polítiques UAB

Sociòleg i membre del Consell Científic Assessor de la Fundació Unió

 

Que aquest Nadal serà diferent per a tothom, és una evidència. I si en general, a cada Nadal, se n'accentua la dimensió emotiva, aquesta vegada encara més. Amb tot, i sense voler passar per un esgarriacries, em demano si de les limitacions d'enguany no n'estem fent un gra massa. I si, fent-ne un drama tan gran, sense voler, no contribuïm encara més a crear un clima depressiu i excessivament tràgic. Llevat de casos molt especials, tan fràgils som que no podem celebrar Nadal de manera més sòbria, reservada i continguda?

Potser és per una mirada massa personal, però Nadal, malgrat el to festiu, sempre ha tingut alguna cosa de melancònica, de trista. Només cal resseguir la poesia de Nadal per constatar-ho. Del Poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra al Nadal de Joan Salvat Papasseit. De la Neu de Joana Raspall als Estels de muntanya de Rosa Leveroni. O el Torna Nadal de Miquel Martí i Pol. Hi ha alegria, però també enyorança i reconeixement de tot allò que no tenim i de tots aquells que falten. Hi ha desvetllament de la consciència solidària amb els més desafortunats.

La manera com estem encarant aquest Nadal, les retòriques tremendistes mediàtiques que se n'estan fent, il·lustren amb claredat quina mena de societat som. Més que no pas la gravetat de la pandèmia, sembla que lamentem la renúncia a una concepció hedonista de la festa. Més que invitar-nos al coratge i l'esperança, se'ns convida a mirades covardes i rondinaires.

Ja sé que és anar contra-corrent, però tinc la certesa que aquest Nadal serà més Nadal que mai, s'acostarà més que mai al veritable i propi sentit ambivalent de la festa. El fred i el foc. La neu i el caliu. La companyia i l'absència. L'abundor i la mancança. La consciència de vulnerabilitat des la que pot créixer el bon desig i la gran esperança.

Consell tècnic assessor de treball social

Des del 25 de febrer, data en què es va confirmar el primer cas de coronavirus a Catalunya, fins avui, les treballadores socials estan duent a terme la seva feina en condicions excepcionals, compartint eines analítiques, relacionals i intervencions amb altres professionals, en una situació insòlita per a la que el país no estava preparat. 

El Treball Social és una professió que tant en el sector de la salut com en el sector social, ha marcat un gran canvi en la resposta als problemes socials que incideixen directament en la vida de les persones, millorant el seu benestar.

Amb la COVID-19, els treballadors/es socials, integrats en els equips d'atenció dels centres assistencials, han contribuït de forma eficaç i segura, a donar resposta a les situacions d'emergència social i sanitària sobrevingudes. En els mesos més àlgids del brot de la pandèmia, la prioritat de la seva activitat es va enfocar a una intervenció bàsica i fonamental, en tots els àmbits d'actuació, centrada en l'atenció a la persona i a les seves famílies, que va requerir d'una gran capacitat de resolució immediata a la nova realitat de solitud en el context de l'ingrés, del dia a dia, de la pèrdua d'un esser estimat, de facilitar la comunicació persona-família, entre d'altres moltes intervencions. Podem dir que el Treball Social ha estat el nexe d'unió entre els que estaven fora, familiars, i els que estaven dins, pacients-residents.

El Treball Social és una professió on el contacte humà presencial és molt important per generar confiança i crear un vincle terapèutic però, en aquest context COVID-19, s'han incorporat altres eines de relació, per adaptar-se a una nova realitat que ha vingut per quedar-se. L'aprenentatge adquirit d'aquesta experiència,  ajudarà a complementar l'activitat presencial del futur.   

En els moments més complicats de la pandèmia, quan es va produir una demanda imparable de serveis amb recursos materials i humans escassos, els treballador/es  socials van estar a primera línia, posant esforç, talent i expertesa, en un context que requeria travessar els límits disciplinaris, on s'havia de transferir coneixements d'una disciplina a altres i crear un enfocament holístic de les decisions a partir d'un treball interdisciplinari.

Ara toca seguir mirant endavant posant en valor la transdisciplinarietat, entesa com la inclusió de les parts en un objectiu comú. El Treball Social és un dels serveis essencials que la persona i la seva família pot precisar per resoldre situacions problemàtiques derivades de situacions de malaltia i dependència. El Treballador Social és un professional polivalent que ha estat clau en aquest procés de malaltia, fragilitat i vulnerabilitat de les persones afectades per la COVID-19. Recordem-ho!

 

Consulta la llista del Consell tècnic assessor de treball social

12/10/2020
Núria Terribas, Directora de la Fundació Víctor Grifols i Lucas Directora de la Càtedra de Bioètica UVIC-UCC Vicepresidenta del Comitè de Bioètica de Catalunya
Què hem après de la COVID-19? Dia Mundial de les Cures Pal·liatives

La commemoració del dia mundial de les Cures Pal·liatives és una excel·lent ocasió per a reflexionar breument sobre l'experiència viscuda en els darrers mesos en el context de la crisi sanitària de la COVID-19, i molt especialment sobre algun dels aspectes ètics que ha posat sobre la taula. Des de la necessitat imposada de prioritzar els recursos limitats entre les persones que necessitaven ser ateses fins a com hem gestionat el final de vida dels que malauradament no han superat la malaltia.

La priorització dels recursos, que anaven des de la negació d'una derivació a llit hospitalari fins a un respirador o l'accés a fàrmacs, va ser durant els dies-setmanes crítics de la pandèmia un malson per a molts professionals que havien de decidir no només de cara a la persona atesa sinó pensant també en la col·lectivitat, potser privant d'un recurs vital a més d'un per a que el pogués aprofitar un altre amb més possibilitats de sobreviure.  Calia passar de la mirada individual a la mirada global i decidir en conseqüència, i això generava molt patiment emocional a tots els implicats, afegit a l'element de la incertesa, amb el que tan malament ens movem.

Un altre element que va generar gran angoixa va ser el fet de veure morir a diari a les persones sense cap acompanyament ni suport, soles, i sense tenir tampoc un confort adequat com seria el propi d'un final de vida ben atès, moltes vegades per manca de recursos o desbordament assistencial. Allò que tots voldríem al final de la vida i que les cures pal·liatives ens procuren, com és l'adequació del tractament, l'atenció al patiment físic i psicològic, l'acompanyament dels nostres essers estimats i el respecte als nostres valors i preferències, va esdevenir un desideràtum impossible.

Vàrem superar aquelles setmanes tan dures amb molt d'esforç de tots, en especial dels professionals de la salut, gestors i ciutadania. Ara convé preguntar-nos si hem après de l'experiència, si estem preparats per a fer-ho diferent i millor si mai ens hi tornem a trobar i si podrem garantir als nostres ciutadans uns mínims èticament correctes i respectuosos amb la dignitat de la persona.

La pandèmia ha fet evident la importància de tenir en compte l`ètica de l'atenció a les persones, en context de crisi sanitària, però també en el dia a dia. Tant de bo que serveixi de lliçó i que una nova manera de fer les coses hagi vingut per quedar-se.

 

21/09/2020
Mercè Boada, Neuròloga, co-fundadora i directora mèdica de Fundació ACE
Dia Mundial de l'Alzheimer

Ara que hem deixat de posar-li terminis a la COVID i que sabem que portarem mascareta per molt de temps voldria posar en valor el nostre sistema sanitari tantes vegades menystingut i que ha estat i encara és extremadament resilient.

Ho faig en el Dia Mundial de l'Alzheimer amb la certesa que tenim molt a millorar encara com, per exemple, posar a primer pla aquest col·lectiu tan vulnerable que són les persones amb demència i les seves famílies. Però també conscient que hi ha pocs sistemes que resisteixin i facin una remuntada tan ràpida després d'una crisi com la que hem viscuda i encara, malauradament, vivim.

Em permetran parlar del cas que conec, del cas de Barcelona Alzheimer Treatment and Reseach Centre de Fundació ACE, Unitat de Diagnòstic i de  Recerca, Hospital de Dia i Centre de Dia. Després de la sacsejada inicial amb què vam haver de tancar tot seguint les instruccions de les autoritats sanitàries, ens vam reconvertir en un termini de 3 setmanes en un centre d'assistència telemàtica.

Vam aprendre a contrarellotge, vam adaptar la infraestructura per no aturar el sistema. Neuròlegs, neuropsicòlegs, treballadors socials, recepció i administració van continuar la seva tasca oferint el diagnòstic i seguiment més acurat.  L'equip d'Atenció Diürna es va bolcar en el suport telefònic a les famílies i usuaris per minimitzar l'impacte del confinament en les persones amb demència i les seves famílies.

Amb aquestes línies vull destacar que un canvi així no és possible si no és per la tasca incansable que s'ha fet des de fa molts anys en el sector posant el focus en el pacient, posant al seu servei coneixement i expertesa. La COVID ha fet palès fins a on som capaços de transformar-nos per salvaguardar la salut i el benestar de les persones.

I si he de demanar un desig és que aquesta crisi consolidi i aposti sense por per una més sòlida i continuada inversió publicoprivada en salut i en els professionals que són el fonament d'aquest sistema.

Crec sincerament que davant d'una nova andanada estarem més preparats, menys sols i amb recursos suficients per fer front al virus que toqui.

17/09/2020
Joan Maria Ferrer, Director de qualitat, docència i recerca de la Fundació Sanitària de Mollet

L'Organització Mundial de la Salut ens proposa avui per segon any celebrar el Dia Mundial de la Seguretat del Pacient. Marcat indubtablement per la realitat tossuda de la pandèmia, posa enguany l'accent en un aspecte nuclear: la seguretat dels professionals sanitaris.

Coincidint amb l'efemèride, la International Hospital Federation (IHF) i la International Society for Quality in Health Care (ISQua) acaben de publicar conjuntament  l'informe “Health Services Patient Safety: A Priority with Multiple Dimensions” que presenta i analitza els resultats d'una consulta global sobre seguretat dels pacients, que van respondre més d'un centenar d'experts de 39 països, amb l'objectiu d'identificar les principals febleses percebudes en la seguretat dels pacients de les nostres institucions sanitàries.

Vaig tenir el privilegi de participar en aquest estudi, convidat per La Unió, com a full membership de la IHF. El fet d'administrar el qüestionari amb preguntes obertes el passat mes de febrer i, en una segona volta, el juliol després de la primera gran onada pandèmica, ha fet reflexionar els autors sobre com la COVID-19 ha modificat la nostra percepció d'on són avui i les prioritats que hem d'adreçar en aquest esforç col·lectiu i diari amb l'objectiu de vetllar per la seguretat de les persones en els entorns de risc en què desenvolupem la nostra activitat assistencial.

Entre les aportacions realitzades que l'informe recull, vull destacar-ne cinc grans eixos o dimensions, que la situació epidemiològica ha posat en primer pla, amb la mirada enfocada en la seguretat dels professionals:

  • 1) El reconeixement de la preocupació dels professionals per la seva salut i per la de les seves famílies davant de la situació epidèmica, que ha de ser acollida, escoltada i acompanyada des de les organitzacions amb serveis de salut laboral amatents a vetllar en tot moment per la salut física i psicològica dels professionals i de les seves condicions de treball i actuant per prevenir la síndrome de desgast professional.
  • 2) La responsabilitat institucional de proporcionar els recursos necessaris, i en especial, els equips de protecció individuals per a realitzar amb seguretat la tasca assistencial, i promoure les bones pràctiques, donant exemple del seu ús adequat.
  • 3) La importància del seguiment de protocols basats en l'evidència, com a garantia de bona pràctica, de reducció de la variabilitat, d'aprenentatge a partir de l'experiència i d'atorgar recolzament institucional al professional en la seva pràctica, amb el repte d'una àgil comunicació, difusió i educació. Dos elements són significats en l'informe:
    • l'educació en i l'adopció de protocols de prevenció i control de la infecció (com la higiene de mans, ús adequat dels equips de protecció en cada situació,...)
    • l'actualització dels plans de preparació davant d'emergències a nivell comunitari
  • 4) La reflexió ètica davant l'escenari excepcional d'escassetat de recursos i la necessària priorització amb criteris de justícia, des d'una òptica de l'ètica de salut pública, que obliguen en ocasions a decisions difícils per part dels equips professionals. I, afegits a aquests, altres reptes que interpel·len l'ètica professional com pot ser l'afrontament de la soledat dels malalts, la comunicació amb famílies angoixades, l'acompanyament al final de vida, la percepció de futilitat dels tractaments, la desesperança i d'altres. És aquí on les institucions han de poder oferir guia, recomanacions i suport als professionals.
  • 5) La no tolerància a perdre cap oportunitat d'aprendre dels errors, com a evidència d'una sana cultura de seguretat que no admet desviacions de les pràctiques segures, que pren el temps per notificar les situacions de risc per al pacient, amb vocació d'aprendre, i mai de culpabilitzar. La seguretat de les persones passa per reconèixer la seguretat dels professionals i d'analitzar -per transformar- les condicions latents que afavoreixen els errors. 

Hi ha una constant en les conclusions d'ambdues consultes: la necessitat de seguir impulsant i reforçant una cultura de seguretat que fomenti l'aprenentatge a partir dels errors, i permeti la cerca constant de la millora en els nostres processos de treball, per convertir-nos i madurar com a organitzacions d'elevada confiabilitat per a les persones.

Donem així vida al lema de la campanya del World Patient Safety Day 2020: “Personal sanitari segur, pacients segurs” i que les institucions sanitàries s'emmirallin en la figura d'aquesta mà estesa que sosté i dona suport a les persones, que està inserit en el logotip de la jornada:

 

Barcelona, 17 de setembre de 2020

Roser Fernández i Alegre, directora general de La Unió
Noves respostes per a nous paradigmes

Aquesta setmana hem tingut notícia que la Generalitat de Catalunya invertirà 50 milions per a construir en 20 mesos 5 hospitals satèl·lit contra la COVID-19 annexats a 5 grans centres hospitalaris (Pere Virgili, Arnau de Vilanova, Bellvitge, Can Ruti, Moisés Broggi) , amb un centenar de llits a cadascun amb un disseny anomenat I-Compact COVID fruït d'un partenariat entre el Servei Català de la Salut i PMMT Arquitectura, que podrà convertir llits convencionals en UCI en només 24h, i fer modulable el seu ús per a altres epidèmies i altres funcions quan no estiguin afectats per l'actual situació d'emergència.

Ben segur que la decisió ha estat presa amb més coneixement de causa que els que no tenim ni tota la informació ni la responsabilitat en la presa de decisions públiques en una situació tan complexa i incerta com l'actual.

Més enllà del valor innovador des del punt de vista arquitectònic i el valor del partenariat que representa, al sector aquesta decisió ha sorprès una mica, i segurament des de diferents mirades i arguments:

  • Realment els hospitals del SISCAT-xarxa sanitària d'utilització pública-  estan actualment col·lapsats? No han tingut, tenen i tindran capacitat, si escau, de convertir en 24 hores llits convencionals en UCI's? Per què s'annexen a aquests 5 hospitals, perquè en aquests territoris i no en d'altres? perquè tots ells del sector públic de la Generalitat de Catalunya? Amb aquesta inversió, a la qual caldrà sumar-hi equipament, personal, subministrament i altres despeses de funcionament, no es podria haver optimitzat la capacitat instal·lada dels més de 60 hospitals del SISCAT repartits per tot el territori per donar resposta a llistes d'espera i altres necessitats?
  • En el 2010, en plena crisi, quan ja es va produir el primer ajustament a les retribucions dels professionals, ens vam posar les mans al cap per haver invertit en noves estructures hospitalàries de grans dimensions, que encara estem finançant, quan en la major part de països ja s'apostava per recursos alternatius a l'hospitalització convencional, visualitzant hospitals cada vegada més quirúrgics que mèdics, amb un desplegament de l'hospital de dia, atenció domiciliària... Tot això ens portava a repensar el sistema optimitzant la capacitat resolutiva de la resta de dispositius del SISCAT, que amb aquesta pandèmia s'han mostrat essencials com salut pública i l'atenció primària i comunitària i l'atenció intermèdia, en l'àmbit sociosanitari i de salut mental, i alhora incorporant els nous models d'atenció, que precisament ara amb la COVID-19, han mostrat ser efectius i satisfactoris per a professionals i ciutadans. Tanmateix ara veiem una vegada més que la prioritat se centra novament en les infraestructures hospitalàries mentre el relat és reforçar la primària i l'atenció intermèdia.
  • La inflació de nous dispositius posa més pressió a la necessitat i competència per retenir i captar professionals, sobretot metges i infermeres, i per tant a tensionar més el sistema.

Per això des de La Unió, sense conèixer a fons la bondat dels criteris que poden haver orientat aquesta decisió,  apostem per optimitzar la capacitat resolutiva de tots els dispositius del  SISCAT de manera inclusiva, sense discriminar per tipus de centres o línies assistencials, i autoexigir-nos el repte d'adaptar-nos als nous models d'atenció i al treball en xarxa entre tots els dispositius en el territori en base a rutes assistencials centrades en el pacient.

Precisament avui s'ha presentat el Pla de reforç de l'Atenció Primària per assumir la demanda COVID-19, que té la voluntat de passar del relat a l'acció, i que tant en l'àmbit de recursos professionals, processos de treball, eines tecnològiques i habilitació d'espais, incorpora compromisos d'actuació en aquest àmbit estratègic dels sistema de salut. Amb tot, és important abordar els canvis transformacionals del sistema des de la transversalitat i l'encaix dels processos de reconversió del conjunt del sector, sobretot quan no ens podem permetre plantejaments inflacionistes.

Només hi ha una manera de saber si les decisions i la priorització en l'assignació de recursos és l'adequada que és, a partir d'un finançament suficient a les organitzacions per a retribuir dignament a professionals, i mantenir, millorar i garantir la qualitat d'equipaments i instal·lacions, exigir transparència en els resultats en termes cost efectivitat i en termes cost oportunitat. L'ètica de l'eficiència en l'assignació dels recursos públics no és una alternativa, és una obligació.

Malgrat les dificultats del moment, Catalunya ha estat i és referent d'excel·lència en resultats i eficiència. Tot i que la Generalitat de Catalunya destina un dels percentatges més elevats dels seus pressupostos  a sanitat respecte a altres CCAA, l'infrafinançament que tenim fa que ens situem en el tretzè lloc (sobre 17 CCAA) en  pressupost sanitari públic per càpita, i per contra els resultats en salut (que no sempre van lligats a més nombre de llits o estructura) són millors. Tanmateix una part del dèficit es centrifuga en retribucions insuficients i obsolescències d'equipaments, i per això ens sumem a les reivindicacions d'un millor finançament, però també de canvis transformacionals en la planificació i en la transparència en l'assignació de recursos i resultats.

 

Barcelona, 4 de setembre de 2020

L’atenció sociosanitària, la invisibilitat de l’èxit

 

Històricament, l'atenció sociosanitària ha estat un gran tret diferencial del model sanitari català i, ara, ens ha permès comptar amb una xarxa clau, nodrida de professionals d'una gran vàlua professional i personal. Una xarxa de proximitat concertada, estesa a tot el territori que forma part del teixit associatiu de La Unió.

Ara, davant d'una situació insòlita, aquest àmbit ha continuat protegint i cuidant dels més fràgils, un 20% de la població, evitant que el sistema sanitari col·lapsés. Ens referim a persones que pateixen malalties cròniques degeneratives que causen discapacitat, demències, o a altres malalties neurològiques i, a persones en fase de convalescència i en situació de final de vida.  Fent grans esforços i sempre sota l'exigència ètica, des d'aquestes organitzacions s'ha continuat prestant la millor atenció enmig d'una situació per a la qual ni societat ni el sistema sanitari i social s'havien preparat.

Amb la COVID-19, la majoria de centres i hospitals sociosanitaris han vist capgirada la seva organització. Els seus professionals (metges, personal d'infermeria, farmacèutics, tècnics, auxiliars de clínica, personal no sanitari, etc...) han hagut d'entomar funcions d'hospitalització d'aguts i assumir tractaments farmacològics similars a les d'un servei de medicina Interna de qualsevol hospital comarcal, amb una gran complexitat, i segons el propi Departament de Salut, el nombre de defuncions ha estat un dels més baixos en aquests recursos. Aquests resultats subratllen el caràcter de recuperació i de rehabilitació del sociosanitari com a espai assistencial i de vida.

Alguns centres, a més, han patit un fort absentisme de la seva plantilla per l'impacte del SARS-CoV-2 però, amb l'esforç de tots els professionals, han seguit funcionant.

Aquesta bona resposta davant la COVID-19, ha estat també gràcies a una gran agilitat, flexibilitat i capacitat organitzativa de gestors i professionals en els propis centres i a la coordinació amb altres recursos assistencials (hospitals d'aguts, atenció primària, residències, PADES, suport a domicili, Equips d'Atenció Residencial i centres de salut mental). En bona part, el treball en xarxa d'aquests recursos assistencials ha permès oferir, en els moments més complexes de la pandèmia, veritables serveis alternatius d'hospitalització domiciliària i residencial, en especial pel paper de contenció, triatge clínic i atenció al final de vida.

Una coordinació imprescindible quan parlem de pacients amb un alt grau de complexitat i pluripatologies amb perfils molt diversos i sovint amb una necessitat molt gran de recursos. Per a fer-hi front aquest temps, ha destacat la capacitat de treball interdisciplinar, la visió holística de la persona o la interacció amb el pacient de forma individualitzada de professionals.

Ara quan toca aplicar aprenentatges, fer balanç i mirar cap al futur, tenim una oportunitat molt gran d'anar cap a un model d'atenció intermèdia, en el qual l'àmbit sociosanitari esdevingui una peça clau. L'atenció sociosanitària ja ha demostrat la seva expertesa i especialització en el maneig de malalts en el sector sociosanitari, el seu recorregut de treball multidisciplinar o el model d'atenció centrada en la persona, tenint present als familiars de la persona afectada.

La invisibilitat de l'èxit. Vol dir que aquest nivell d'atenció estava i està preparat per jugar un paper estratègic en les reordenacions de futur.

Pel que fa a la gestió de la COVID-19, l'experiència també ens ensenya com a sector i com a societat que hi ha qüestions que no es poden tornar a repetir com la manca de resposta ràpida a l'atenció sanitària a les residències que ens obliga ara més que mai a passar del diagnòstic i propostes a l'acció, i en aquesta reordenació estratègica de model el sector sociosanitari hi té molt a aportar.  Les solucions hauran de ser compartides i fruit d'un debat seriós de país.

En aquest futur compartit, no ens podem oblidar de la invisibilitat de l'èxit del sector sociosanitari, que ha estat clau en la gestió de la crisi de la COVID-19.

 

Les coses bones que vam dur a terme durant la vigília són les que ens aportaran felicitat al matí. 

Proverbi hindú

Enric Mangas, president de La Unió

 

La crisi de la COVID-19 ens ha portat com a societat a l'extrem i ha deixat al descobert fortaleses i mancances. I en el punt de mira, s'hi han col·locat especialment les residències per a gent gran i per a l'atenció a persones dependents, on viuen les persones més vulnerables. Cal ressaltar que la majoria d'entitats i professionals (gestors, assistencials, cuidadors, etc…) han fet i segueixen fent un esforç enorme en aquesta situació tan complicada per tal de seguir prestant la millor atenció, sempre sota una perspectiva ètica. I davant les poques excepcions, les denunciem i ens emplacem a arribar a fons en el per què per actuar més ràpid i millor.

Des que es va començar a gestionar la crisi de la pandèmia, la màxima prioritat per a centres i professionals ha estat seguir cuidant i acompanyant residents i famílies. I per a les entitats, des de la responsabilitat i l'exigència ètica, la prioritat també ha estat cuidar i protegir els professionals, peça clau.

Des dels centres, s'ha intentat governar una situació per a la qual ni la societat, ni el sistema estan preparats. Avui encara, l'abastiment de proves diagnòstiques i d'equips de protecció individual, tot i que ha millorat, és insuficient, així com les visites diàries dels professionals sanitaris de l'atenció primària en els centres. Aquestes proves i visites són necessàries de cara a actuar amb criteris assistencials i de cara a gestionar un 25% de baixes, d'un sector que abans de la pandèmia ja patia manca de professionals.

Uns professionals que han estat els protagonistes de la cerca de solucions per apropar les famílies, de la maximització en l'aprofitament i coordinació entre recursos (hospitals, atenció intermèdia, atenció primària, etc…). Uns professionals que han avançat en la re orientació d'un model que ha d'integrar ja l'àmbit sanitari i social i, sobretot, que ha de re pensar aquests espais de vida, en els quals sigui factible la diversitat de perfils respectant la individualitat, preservant el futur. S'hi han deixat la pell. Parlem d'aquest col·lectiu, però no oblidem tampoc tots els aspectes vinculats a la salut mental i a altres col.lectius amb discapacitats. Ara caldrà aportar-hi reflexió, extreure aprenentatges i consolidar tot allò que ha vingut per quedar-s'hi.

Sabíem que calien més ràtios, més formació, més recursos i sobretot un reconeixement professional que ve de lluny per aquests professionals i per atraure de nous. Al darrera, un tema històricament no resolt, el finançament de les residències concertades amb els recursos necessaris per dignificar les condicions laborals dels professionals. 

I sabíem que teníem una assignatura pendent de fons, que és la del model d'atenció sanitària a les residències, amb moltes voluntats i documents sobre la taula però amb moltes resistències de poder administratives i corporatives per tirar-lo endavant. Les residències ara ja no són un domicili més.  Hi ha residents amb nivells de comorbiditat i alta complexitat que requereixen d'una atenció especialitzada i que Salut hi ha de donar resposta des de la pròpia residència o des dels equips de salut del territori, i alhora mantenir i posar en valor la funció social de cuidar i acompanyar residents i famílies.  Tot això, acompanyat de reforçar l'atenció domiciliària 

Però la solució no vindrà de les entitats ni del sector, començarà a perfilar-se quan com a societat ens posem d'acord en el valor que conferim a l'atenció de les persones grans i dependents, en el respecte que realment ens mereixen. En el respecte que ens mereixem. Hem començat la Dècada de l'Envelliment Saludable (2020-2030) que impulsa l'OMS i insistim en sumar-nos com a societat a l'Agenda 2030. Fem-ho realment obrint debats responsables que defugin l'oportunisme i concretem aspectes vitals com és l'espai de vida que oferim als nostres grans i a la gent dependent. 

Per crear una pau interior, el més important és la pràctica de la compasió i l'amor, la comprensió i el respecte per totes les formes de vida. 

Dalai Lama

La Unió
València, 333 baixos
08009 Barcelona (Barcelona)
Tel 93 209 36 99
uchuch.cat
Creu de Sant JordiMemorial Josep trueta Web Mèdica Acreditada. Veure més informació DNV - Certificat del Sistema de Qualitat ISO9001
Data última actualització: 10/05/2021